CLÍNICA DE
Pietat
Abizanda
“Tota
formació humana té com a essència i no com a accident, la de refrenar el gaudi.
La cosa se’ns apareix així de nua, i no ja sota aquells prismes o lents que
s’anomenen religió, filosofia o fins i tot hedonisme, perquè el principi del
plaer és precisament el fre al gaudi.”
Jacques Lacan
Discurs de Clausura de les
Jornades sobre
La presentació d’aquest cas pretén
exposar una modalitat de la pràctica psicoanalítica: l’atenció a la petita
infància, atenent a allò específic que la primera edat comporta. En aquest cas,
tractem amb subjectes en trànsit de constitució i, per tant, tenim la
possibilitat de poder seguir-los en aquells moments crucials per a l’estructura
que es posa en joc en els primers anys de vida.
Generalment, l’infant és portat
pels seus pares al psicoanalista com a objecte generador de preocupació o angoixa,
posant en joc un gaudi excessiu que la demanda intenta limitar.
Sabem, segons J. Lacan, que la
constitució subjectiva de tot individu bascula en dos moviments: Un, per
ALIENACIÓ als significants del desig de l’Altre que instal·len el subjecte en el
camp del llenguatge. En aquest moment, el nen ocupa la posició d’objecte en el
fantasma matern. L’altra operació que relaciona el subjecte amb l’objecte és
La separació afecta el cos
biològic en la mesura que el subjecte hi habita i que és a través dels seus
orificis (boca, anus, ulls, oïdes) que entra en mediació amb l’Altre. El pit,
la femta, la mirada i la veu es transformen en objectes que entren en
ressonància amb l’Altre i, a través de la separació, van perdent el seu
caràcter real per inscriure’s en una
xarxa de significants.
Lacan remet al joc del Fort-Da de Freud, per descriure l’operació que simbolitza la
parella presència/absència i que introdueix la negativitat com a factor
constituent del pensament diferenciat i regulat per allò simbòlic. La separació
es produeix amb èxit quan el subjecte trenca el lligam de passivitat que el
lliga a l’Altre i es converteix en subjecte agent a la recerca de l’objecte
perdut gràcies a la intervenció de la metàfora paterna que introdueix la falta
en l’Altre matern. Aquesta operació només es produeix quan la resposta de
l’Altre a una vocalització escoltada en l’infant és entesa no com a simple
crit, sinó com a signe d’un subjecte que fa una crida a l’Altre, proveïdor de
plaer. Quan el subjecte tria el plaer enfront al gaudi, allò real es transforma
en significant, única via articulada de la demanda de l’Altre i fonament
indiscutible de l’alteritat humana. Si aquesta operació de separació, promoguda
per l’acció de la metàfora paterna, fracassa s’esdevé la psicosi.
En clínica de la primera infància,
sovint assistim a situacions de veritable curtcircuit d’aquest procés en tant
que diacrònic en el temps i estructural en els seus efectes. Anny Cordié ho
exposa així:
".. Quan hi ha una aturada en
el treball de separació de l’objecte i una absència de l’esborrament del cos
biològic, ja que no ha estat recuperat en les estructures simbòliques, hi ha
persistència d’imatges corporals angoixants i això pot provocar trastorns o
aturades en el desenvolupament de l’infant.."
Per tant, es fa indispensable
escoltar el discurs dels pares, per conèixer a quins significants imperatius de l’Altre ha restat lligat el
petit sense poder separar-se’n. Perquè això sigui possible, és necessari que els
pares cedeixin el seu fill a l’analista, que ha de posar en joc, en la
transferència, allò de simptomàtic, tant de l’infant com de la parella
parental. A través del treball analític es propicia que el subjecte perdi la
condició d’objecte de gaudi a l’espera que es donin els temps lògics necessaris
perquè un discurs subjectiu es faci possible i que promogui la separació de
l’objecte.
Es tracta d’un nen de 3 anys i 10
mesos portat pels seus pares a la consulta, per derivació de l’escola i a qui
anomenaré Dani.
Més enllà de les consideracions
diagnòstiques del cas i del desenvolupament de la cura, l’he seleccionat perquè
les sessions preliminars il·lustren molt bé la posada en joc del símptoma com a
recurs del subjecte per fer l’intent fallit de separar-se de la seva condició
d’objecte fantasmàtic de l’Altre. També es pot veure com la cura permet la
possibilitat d’introduir quelcom de la regulació simbòlica a través de la
transferència.
Dani és derivat a tractament per
la psicòloga escolar a causa de la seva actitud d’extrema inhibició davant els
requeriments escolars. No incorpora els aprenentatges propis de l’edat,
presenta un comportament agressiu amb els seus iguals, el seu joc és
estereotipat i reiteratiu. Presenta aïllament relacional i problemes amb
l’alimentació que es manifesten per una extrema aversió a mastegar qualsevol
aliment sòlid. També destaca la seva gran capacitat i afició insòlita per
memoritzar els noms de les marques dels cotxes.
Els pares demanen consulta
preocupats tan sols pels problemes d’alimentació. És el pare que ho formula
així: “L’únic problema del meu fill és que NO MOSSEGA”, significant aquest que
va aparèixer per a substituir el de “no mastega”, que hauria estat el més
apropiat i que més endavant es manifestarà en la seva connotació més agressiva.
És així com els pares formulen la seva demanda, diferenciada de la de l'escola,
ja que allà preocupa més el seu estrany comportament.
De la seva història destaquen
algunes dades significatives. Segons els seus pares, va ser un nadó “perfecte”,
bo, tranquil, sense problemes, del que es podia dir que, a casa, “no hi havia
nen”. Mai va evidenciar la tendència típica del nounat de voler portar-se res a
la boca i per això mai va acceptar el xumet ni tampoc es va llepar el dit.
La mare troba en això la possible
causa de les dificultats actuals en l'alimentació, i diu el següent de Dani:
“Sempre ha estat molt bo, però molt dolent per menjar”. Des que la mare va
introduir canvis en l'alimentació, Dani sempre ha menjat poca quantitat i tot
triturat. Rebutja els canvis i han de distreure’l per tal que mengi “sense
adonar-se’n” o “enganyant-lo”. Quan intenten donar-li aliments sòlids sempre
mostra signes d’aversió i fàstic. És molt lent menjant i quasi sempre és la
mare que li dóna de menjar a la boca, fins a tal punt que en el moment de la
consulta, Dani encara s’alimenta de purés, farinetes i biberons nocturns,
despertant-se 2 i 3 vegades cada nit per prendre la llet.
També destaca la seva obsessió per
l’ordre i la netedat. És aprensiu i té molta aversió a embrutar-se, cosa que
motiva que mai s’hagi sentit atret per jugar amb sorra, plastilina, etc. Si
s’embruta una mica les mans necessita rentar-se-les d’immediat. Pateix freqüents
bronquitis que requereixen medicació des que va començar a anar a l’escola
bressol (als 2 anys d’edat). L’adaptació va ser tan difícil que els pares optaren per no portar-lo més, fins que
va iniciar l’escola infantil.
Pare i mare afirmen que tots dos
per igual s’ocupen de tenir cura dels fills (Dani té una germana menor de 16
mesos). La mare va optar des d’un principi per la lactància artificial per tal
que el pare també el pogués alimentar, en cas que ella no ho pogués fer per
causes de salut. Durant la primera entrevista observo moltes dificultats per
historiar i els seus discursos sovint es quden en monosíl·labs o en respostes
breus que tendeixen a tancar de sentit possibles interrogants sobre la seva
funció o a minimitzar la importància que puguin tenir els trastorns de
comportament que Dani manifesta a l’escola. Tots dos pares no entenen gaire els
motius de l’escola ja que, a banda de “no mastegar” veuen el seu fill totalment
normal. La mare, especialment, es presenta com qui sap en tot moment el que el
seu fill necessita i assegura que vetlla per la seva educació i que és exigent
amb ell. En cap moment deixen entreveure cap fractura entre la parella
parental, actitud que fa pensar en un Altre excessivament complet.
Contrasta de forma molt significativa
el discurs que escolto de l’Altre social: el de l’escola, on preocupen molt els
seus trastorns de comportament fins al punt de resultar un nen rar i alterat.
També rebo informació del centre d’atenció precoç de la zona des d’on, per
consell pediàtric, Dani va ser atès durant uns mesos. Aquesta informació
resulta també inquietant: amb 18 mesos fou atès per presentar un comportament
d’alt risc: llenguatge correcte però ecolàlic en excés, relació interpersonal
alterada amb poc contacte ocular i evitació del contacte físic, violentes
enrabiades davant les frustracions amb
autolesions (cops al cap), angoixa desmesurada davant els canvis
(d’objectes en determinades situacions quotidianes) i amb presència de joc imitatiu
però excessivament sensorial, sense veritable interès per explorar l’entorn.
Tots aquests trets de caràcter “psicòtic” em recorden les paraules dels pares:
“el nadó perfecte”,o sigui, el que no dóna signes d’existència subjectiva.
En la primera sessió de joc diagnòstic,
veig en Dani amb la seva mare. Prenc els problemes d’alimentació com a símptoma
que ha motivat la demanda dels pares i, a fi d’observar com es manifesta aquest
desajustament i els seus efectes en la relació mare/fill, proposo a la mare que
porti el berenar de Dani a la sessió. Així doncs, la mare decideix portar per
una banda el que ell sempre menja, la crema i, per si un cas, un entrepà que és
el que ella voldria que mengés, tot i afirmant que està segura que el
rebutjarà. Dani demana el seu berenar a l’inici de la sessió després de les
salutacions i presentacions. La mare li ofereix l’entrepà que Dani rebutja
immediatament. Al final, ella li proposa donar-li la crema. Jo li pregunto si
no sap prendre-la tot sol i ell contesta que sí que en sap, però té por de
tacar-se. Dani també demana que sigui la seva mare qui li ho doni, però jo els
animo que ho provi tot sol, ja que sap fer-ho. Tot dos accedeixen i Dani
s’acaba la crema amb rapidesa i sense que en caigui una sola gota. La mare
sembla veritablement sorpresa, ja que sempre tarda una hora a menjar-se la
crema i al final acaba donant-la-hi ella.
En la mateixa sessió, Dani juga
amb els cotxes, els fa córrer, els posa en fila. Jo l’animo que parli sobre el
que fan aquells cotxes, ja que tot ho fa sense dir res i ignorant-me bastant.
Llavors m’explica que en la fila dels cotxes n’hi ha un que “no tira”, s’atura
i no deixa passar els que vénen darrere. L’acció es repeteix sense més fins que
jo li pregunto què passa quan un cotxe no tira, si cal fer-hi alguna cosa.
Afegeix que està trencat. Succesivament, es van trencant els cotxes o bé
accidentant-se. Aquesta mateixa situació es repeteix en les sessions següents,
després de berenar. En cap moment intenta menjar l’entrepà, fins i tot
s’angoixa si la mare hi insisteix més del compte. Quan els cotxes s’aturen,
segons ell, perquè es trenquen (quelcom em fa pensar en la seva extrema
inhibició a l’escola) jo li proposo que potser es pugui fer alguna cosa per
solucionar-ho. Llavors em dóna els cotxes trencats per tal que jo els repari i
així jo em converteixo en el mecànic que arregla els cotxes, acció que torna a
repetir de nou de forma persistent. Després d’arreglar el cotxe, torna a
avariar-se’n un altre que requereix la reparació del mecànic. La persistència de
la mateixa escena en les primeres trobades em fa captar un intent de formular
una demanda per part seva i li assenyalo que potser ell ja sap que ve aquí
perquè jo “li arregli” el seu problema de no poder mastegar. Em mira i m’explica, no sense dificultats i animat
per mi, que no pot mastegar, perquè té por que el menjar li “trenqui” les dents
i també li faci mal el coll, i s’acosta la mà a aquestes zones del seu cos
mentre m’ho diu. La mare se sorprèn quan ho escolta i mira de persuadir-lo perquè deixi de tenir aquestes
pors.
El joc de donar-me els cotxes per
arreglar-los em fa pensar a “arreglar” quelcom que remet al seu propi desig, de
moment encara suspès i aturat. El cotxe apareix com a objecte privilegiat per a
ell, ja que manifesta una passió notable, quasi obsessiva, per anomenar i
recordar marques i tipus de tots els cotxes que van sortint al mercat. S’hi
està llargues estones mirant revistes de cotxes i anomenant una a una la marca
dels cotxes que surten a les imatges. La marca és molt important ja que sempre
rebutja aquells cotxes que no tenen marca gravada, apartant-los fora del joc en
sessió. La marca els dóna tot el seu valor.
El joc del cotxe, que a pesar de
ser reparat es torna a avariar de nou, l’interpreto com un intent per simbolitzar
quelcom de la falta en l’Altre on poder allotjar la seva demanda.
L’analista/mecànic apareix en transferència com el que pot arreglar els cotxes,
no sense mirar d’introduir quelcom de la falta en l’Altre fent que no sempre
aconsegueixi arreglar-los del tot, o sigui que, almenys, per al subjecte, resulti un Altre una mica impotent.
Ben aviat, Dani comença a
manifestar una evident angoixa davant la demanda de la mare, cada cop més
forçada, de tastar l’entrepà en sessió. Davant d’una de les seves crisis d’angoixa
a causa dels insistents requeriments materns, jo intento calmar-lo i només ho
aconsegueixo quan li asseguro (a ell i a la seva mare present) que no permetré
en cap cas que sigui obligat a menjar-se quelcom que ell no vulgui i per tant
ell només ha de dir que “no” per tal que la seva mare entengui que no ha
d’insistir-hi més. Les meves paraules, com a garant de la castració en l’Altre,
fan caure l’omnipotència, el tranquil·litzen i posen un límit a la mare per tal
que no insisteixi en el seu propòsit i accepti la negativa verbal de Dani.
A la sessió següent, l’infant
comença a utilitzar el “no” de forma sistemàtica davant de qualsevol proposta.
La mare m’adverteix que, a casa, el “no” és la seva paraula favorita per a oposar-se
als requeriments que se li fan, cosa que mai fins ara havia fet, ja que sempre
ha estat un nen bo i obedient. A partir d’aquest moment, la mare l’anomena en
to de broma “el senyor No” i posteriorment em comunica quasi incrèdula que des
de l’escola li asseguren que Dani mastega el seu entrepà i que, dia a dia, va
menjant més quantitat sense manifestar cap aversió, només poca habilitat i
lentitud per fer-ho.
A la següent sessió, observo que
deixa de jugar als cotxes que es trenquen. En el seu lloc pren la plastilina,
amb gran entusiasme (cosa inesperada per a la mare), i la manipula tot fent
salsitxes que dóna de menjar a la nina. Jo prenc la nina que menja el que Dani
li dóna fins que jo faig que aquesta es negui a prendre’n més. Com que ell intenta
fer-la menjar igualment, fent cas omís de la negativa de la nina, jo faig que
aquesta el rebutgi i vomiti (cosa que ell feia amb l’aliment sòlid). Aquesta
escena provoca en ell grans rialles juntament amb un estat d’excitació que va
augmentant a mida que ell fa més intents de “ficar el menjar dins la boca de la
nina” i aquesta segueix traient-lo. L’excitació es transforma en actes violents
en què tapona amb força tots els orificis de la cara de la nina amb “el menjar”
i li exigeix que mengi a la força i que si no vol, s’ha d’aguantar. El gaudi es
torna tan excessiu, que haig de tallar l’escena, afirmant amb rotunditat que no
pot ficar-li el menjar sense el consentiment de la nina/nena. Jo li proposo que
ens qüestionem sobre aquest rebuig, preguntant a la nina/nena, què li passa, si
vol una altra cosa, si es troba malament, etc... I així ho fa, cosa que el
tranquil·litza. En sortir, la mare, que va observar la situació, va reconèixer
que el seu fill havia reproduït el que a vegades fa ella amb ell, forçar-lo a
menjar, plantejant-se també el seu excés
en aquesta actuació.
Possiblement, el seu excés per
cobrir totalment la necessitat no li permet escoltar el seu fill com a subjecte
de la demanda, aixafant amb l’objecte menjar el seu desig i interferint en
l’investiment eròtic de l’objecte oral que dóna pas al plaer i que comporta la
renúncia al gaudi interdicte (aquest podria ser el motiu pel qual Dani, de
nadó, no va donar mai signes de plaer oral). També sembla haver-se produït la
mateixa circumstància amb l’objecte anal, ja que l’accés a aquest tipus de
plaer va quedar interferit igualment, tal com ho demostra la seva aversió
compulsiva a embrutar-se o a jugar amb sorra, plastilina, etc.
Durant totes aquestes sessions, es
van produint rectificacions subjectives en el nen i en la mare. En el primer,
en el sentit de poder donar algun pas més respecte a una “possible” operació de
separació, amb l'aparició dels seus “no” i el de la seva pròpia subjectivitat,
que li permet escoltar durant el curs del tractament. És a partir d'aquest
moment quan els seus hàbits alimentaris es normalitzen: deixa els biberons, pot
mastegar els aliments, menja tot sol i més variat, tant a l’escola com a casa.
Als pocs mesos, des de l’escola s’observen canvis significatius en el seu
comportament: la inhibició desapareix, comença a aprendre amb facilitat,
disminueix l’agressivitat i millora la relació amb l’altre.
Partint de la cita inicial de
Lacan respecte al principi del plaer i la seva funció de fre davant el gaudi,
queda exemplificada en aquest cas en què el subjecte ha tingut dificultats per
a accedir al principi del plaer i com, a causa del fracàs de la funció
simbòlica, allò no simbolitzat apareix en el real (amb un caràcter paranoic de com l’aliment sòlid pot
representar quelcom del Gaudi Altre viscut com una amenaça real per al seu
cos).
Un altre exemple del greu dèficit
simbòlic és la resposta que el subjecte va tenir davant la primera separació de
l’àmbit familiar amb l’inici de l’escola bressol, amb l’aparició de la
bronquitis crònica que es podria entendre com un fenomen psicosomàtic.
Es pot observar també com el
“cotxe”, que apareix com a objecte privilegiat (amb la seva multiplicitat de
marques que s’exigeix memoritzar) en les sessions va adquirint la condició d’un
possible representant subjectiu que potser li hagi permès aconseguir certa
estabilitat en l’imaginari i hagi fet possible la millora simptomàtica. Aquest
és l'S1, perquè el representa a ell.
En tot cas, queda en suspens el diagnòstic
d’estructura d’aquest subjecte, ja que hi ha trets que poden apuntar a una
neurosi obsessiva greu, encara que la hipòtesi de psicosi no queda descartada.
Cal esperar la seva evolució en la cura, encara en curs.
Cas clínic presentat a
l’espai del Taller de Clínica del Fòrum Psicoanalític Barcelona, el 20-12-03