“HI HA MÉS LLUM QUAN ALGÚ PARLA”
Anna Casino i Moreno
-Tia,
digue’m quelcom; tinc por perquè està molt fosc.
I la tia li diu: “De què et servirà, si de totes maneres no pots veure’m?”
I el nen li respon: “Això no importa, hi ha més llum quan algú parla.”
Tres assaigs de teoria sexual
(1905)
Sigmund Freud
Començaré
la meva intervenció com un conte per comentar un petit fragment de la meva
experiència al Centre d’Assistència en Salut Sexual i Reproductiva. Us proposo
una mica de fantasia en una jornada com aquesta...
Hi
havia una vegada un equip de professionals que treballava en un centre,
anomenat en aquell moment de Planificació i Orientació Familiar. En la seva
pràctica es plantejaven:
-Per
què una dona té por de l’embaràs i no utilitza cap mètode contraceptiu?
-Per
què la dona maltractada pel marit no se’n separa?
-Per
què un home es vol fer una vasectomia sense haver tingut cap fill?
I tot
això, i més, els feia preguntar-se: Què passa? Per què? Què volen? I van
decidir buscar un/a psicòleg/psicòloga per formar part de l’equip de treball.
Mentrestant,
a l’Hospital Municipal de Badalona, hi havia el Centre d’Higiene Mental (CHMB)
desenvolupant una tasca de prevenció i d’atenció a la salut mental i oferint un
tipus d’assistència diferent. I... vet aquí que es van trobar.
-
Estem buscant un/a psicòleg/psicòloga interessat a treballar en l’atenció
“psico” en aquest àmbit- deien les del barri de Sant Crist, i el gerent de
l’hospital d’aquell moment ho va proposar al Centre d’Higiene Mental de
Badalona.
-
Volem fer un treball on no només es doni valor al cos, sinó també a la paraula-
deien les de Planificació Familiar.
-
Treballar la particularitat del subjecte, si la sexualitat per a la
psicoanàlisi és el seu eix central. I tant que sí- deien els del CHMB.
Així
va ser com vàrem iniciar plegats un viatge...Un viatge a través d’algunes
idees, de la posada en comú d’interessos i d’intencions, de desigs i de
dificultats i d’un diàleg per establir un llenguatge en comú per aconseguir
d’abordar les demandes d’una manera integral i global ... Un viatge en un
piset petitonet que ja havíem compartit
amb alguns del CHMB, i que actualment continuem en un altre indret en un espai
més ampli, i molt possiblement més endavant el nostre treball continuarà... en
altres espais.
Doncs
després d’aquests anys, ara us vull dir algunes idees:
La
salut sexual i reproductiva és un exemple de com la ciència, possibilitada
socialment, busca disputar-li a la mare naturalesa certs privilegis sobre la
sexualitat i la reproducció. Tot això en funció del benestar o l’absència de
malestar.
Tanmateix,
no podem obviar el fet que la vida es mou en una dialèctica amb la mort, i que,
lluny d’oposar-se, formen part l’una de l’altra i es donen sentit l’una a
l’altra. En aquest aspecte és necessari integrar el malestar en la vida, la
malaltia en la salut. Buscar el benestar sense conflicte és una il·lusió, però
si ens entestem en la persecució del benestar a qualsevol preu, silenciant,
sometent o ignorant el malestar propi de la vida, aquest fet comporta
conseqüències.
Podem
comprovar-ho tant a nivell individual com a nivell social. Quan es tracta d’un
benestar fictici, ens trobem que amaga una corrupció; això es lògic, ja que tot
allò que no està bé o fa mala olor i es tapa tendeix a corrompre’s. Per un
altre costat, tenir en compte el malestar no és només important per evitar la
corrupció, o perquè les coses cada vegada vagin pitjor, sinó perquè cert grau
de tensió, de conflicte, és necessari tant per al desenvolupament de la societat
com del subjecte.
En
aquest sentit, és important tenir en compte que el subjecte es desenvolupa i
estructura perquè suporta una certa tensió, un desplaer en l’aparell psíquic.
Ha de suportar un cert grau de frustració, d’insatisfacció que l’estimula i el
fa créixer.
Si la
mare respongués, hipotèticament, a tota tensió que es produís en el nen,
n’impediria el creixement amb la seva omnipresència.
Podem
preguntar-nos si el moment actual no dificulta en alguns aspectes aquest
creixement de l’individu. A vegades sembla que vulgui implantar-se un consens
de benestar. Tot s’hi val, es pot tenir tot, tots hem d’estar bé, i sembla que
estem bé quan no parlem, no preguntem, no protestem... Ja sabeu, allò de
“calladeta estàs més maca” o “calladet estàs més maco”. Si no es parla, tot va
bé. Quan el que sembla més específicament humà és poder conviure amb certa
inquietud pròpia de la vida.
En el
moment actual hi ha la creença que per cada dolença o trastorn del nostre cos
hi ha un medicament oportú o se soluciona amb una pastilla. Es produeix un
fenomen de des-subjectivació que es manifesta en la consulta on els símptomes
no apareixen pràcticament estructurats, anomalies que manifesten una
desestructuració de la persona.
Potser
un dels trastorns més evidents de la nostra època és una pèrdua del valor de la
paraula, com si aquesta paraula no tingués pes, ni relleu, ni relació amb el
subjecte que la diu.
Aquesta
desestructuració i des-subjectivació també es manifesta en una demanda sense
implicació per part del pacient; com si digués: “Porto aquest problema,
resolgui-me’l”, o quan se li pregunta: “Amb què pot tenir a veure allò que li
passa?” la seva resposta és, “Si ho sabés, no hauria vingut “.
Un
altre perill és on col·locar el límit a la submissió; certes submissions poden
donar lloc a la destrucció. Però sense arribar a aquesta situació límit, la
submissió del que molesta dóna lloc als símptomes, entre els quals, aquells que
anomenem disfuncions sexuals
Les
disfuncions són el producte del malestar inherent a l’ésser humà i del desig
que l’estructura. Els símptomes són la manifestació d’un conflicte que es
produeix en una persona que té dificultats per reconèixer quelcom fonamental en
relació al seu desig inconscient que busca ser escoltat i reconegut.
El
símptoma tracta de fer callar aquest malestar i al mateix temps manifesta que
aquest existeix i que el pacient hi té un conflicte.
La
sortida, tant del símptoma com de la submissió, és possible trobar-la a través
del reconeixement de la dona, de l’home, del desig, de la naturalesa, i en
definitiva, de tot allò que ens molesta, i aprendre a viure-hi.
La
salut sexual i reproductiva ha aconseguit una sèrie de guanys; entre ells,
poder separar la sexualitat de la reproducció, que no es produeixi un embaràs
en un acte sexual i també és possible el contrari, que es produeixi un embaràs
sense un acte sexual.
És
important tenir en compte les conseqüències d’aquest canvi, quan pot prendre el
caire perillós de l’omnipotència, accedint sense obstacles al fill com un bé de
consum més.
La
planificació familiar va tenir, entre altres il·lusions, la lluita contra la
submissió i la marginació de la dona. En tant que professionals, no correm el
risc de reproduir el que volíem evitar? Aquesta submissió i marginació es pot
produir a través de la psicologització i de la medicalització, en el sentit de
donar respostes automàtiques, alienes al subjecte i exponents del poder i saber
psicològic i mèdic, a esdeveniments purament de la dona com la regla,
l’embaràs, el part, la sexualitat, la menopausa. La psicologització i la
medicalització li confereix un poder al professional en detriment del subjecte.
Per exemple, quan a una dona embarassada que se sent trista se li diu que és
producte dels canvis hormonals o per una depressió.
A
vegades, la dona demana i s’ofereix passivament per ser manipulada, tractada
com un cos sense paraules.
En
altres casos, és la tecnificació, en la relació amb el/la pacient, el que
contribueix a una despersonalització, traient-li importància al que el/la
pacient vol dir.
Dèiem
que lluitàvem contra la marginació, i una de les formes d’alienació potser la
més important, és prendre-li la paraula a algú, parlar per ell, saber el que
l’altre necessita.
Potser
una de les funcions com a professionals podria ser no tapar la boca a qui
necessita expressar el seu malestar. Poder escoltar el que els pacients volen
dir, tenint-los en compte com a subjectes, donant un valor a les seves
paraules, fins i tot poder percebre que hi ha coses que no poden dir, però que
els són vitals. I en fi, descobrir plegats, com el personatge d’El diari
vermell d’en Flanagan de l’Andreu Martín i en Jaume Ribera, que cadascú té
una manera diferent de viure i que...
hi ha gent
que es llença a la piscina de cap.
I n’hi ha que
s’hi fica baixant les escales, a poquet a poquet.
I n’hi ha qui
s’hi llança en bomba.
O qui
necessita haver pres molt el sol i posar-se molt calent, abans de submergir-se.
Hi ha a qui
li costa molt decidir-se.
I ha qui s’estima
més que l’aigua estigui freda i hi ha qui la prefereix calenta o tebiona.
I hi ha qui,
un cop a dins, es posa a fer piscines a crol, com boig, d’una banda a l’altra,
a tota velocitat.
I n’hi ha qui
la travessa plàcidament a braça.
I hi ha qui
fa el mort.
I qui es
capbussa...
I dit
això, no s’hi val dir a ningú el que ha de fer com tot sovint ens demanen, sinó
poder tenir els ulls tancats i les orelles obertes “perquè hi hagi més llum
quan algú parla.”
Presentat en
Novembre de 2004