L’adolescència i els grups urbans
Àngels Petit Pons
Fer
servir en el discurs
psicoanalític el significant “adolescència” no deixa de produir reserves. La
reticència d’alguns analistes a rebre adolescents a la consulta pot ser deguda
al fet que aquest període de crisi, de moviment, seria poc donat a la
rememoració històrica, cosa que comporta algunes dificultats en un tractament,
atesa la immediatesa del seu discurs. Els adolescents tenen tendència a parlar
del moment que estan passant, del moment actual, amb dificultats per recordar
coses del seu passat.
L’adolescència és menys una
crisi única que una crisi exemplar, individual, que a vegades l’adult sembla
voler oblidar per subratllar més la barrera il·lusòria que el separaria del
nen. Són rars els textos que no redueixin l’adolescència a poca cosa més que
l’últim estadi de la infància.
L’edat dels 15 anys implica
una responsabilitat en tres registres: el consentiment sexual, la
impossibilitat de l’adopció plena, i la presó possible. L’adolescent es mou en
una situació d’exclusió entre el límit on moltes vegades se situa, i el període
vital que està vivint (és el doble aspecte de l’adolescència); entre aquestes
fronteres, i a vegades, com fora d’allò que encara no pot simbolitzar, una mica
fora de la llei, podríem dir, es troben alguns dels motius pels quals entren en
sectes, en grups urbans o en bandes.
Els comportaments
paradoxals dels adolescents, les seves contradiccions, es poden entendre com
“assajos”, com temptatives de repetir el cicle real sense temps per inscriure’s
en el circuit simbòlic. Són moments
on es poden arribar a donar els suïcidis, les maternitats i les paternitats
prematures, les relacions incestuoses entre amics...etc.
Si la fantasia de la mort
del pare, habitual en quasi tots els nens (fantasia edípica) es resol en
l’ordre simbólic on ell es troba situat en aquests moments i assegura una
transmissió, el nen en aquesta fase es mesura amb el pare, i el cos del pare
entra en escena, ja no de forma mítica, totèmica, sinó dins d’una cadena
simbòlica.
L’adolescent, per altra
banda, descobreix, en un segon moment, que aquest pare és mortal, és real, i
que aquesta transmissió s’ordena com una pèrdua. El pare deixa de ser el
representant únic de l’ordre simbòlic. El pare i el fill són els esglaons d’una
cadena de les generacions, garanteixen la permanència del Nom en la cadena
significant.
La
semblança del noi adolescent amb els pares es descobreix com a possibilitat de
l’acte sexual. La sexualitat genital, que ordena una identificació
sexual, sigui heterosexual o homosexual, i una diferenciació generacional, posa
en acte la subjectivitat de l’adolescent, i és on aflora la pulsió de mort.
Per a la noia, el
creixement dels pits adquireix sentit a la vista de l’altre; la relació amb
aquest altre és de l’ordre de la mirada; per al noi, el signe de la
pubertat és la veu. La veu i la mirada, dues formes pulsionals, permeten
definir l’adolescència com un moment lògic de l’a posteriori de l’estadi del mirall, de la 1ª formació del
jo.
L’adolescent ha de
confrontar-se a la pèrdua de la imatge del nen que va ser, fer front a una
pèrdua en ser. L’adolescent ha d’arribar a assimilar, no solament una nova
imatge d’ell mateix, sinó també que el subjecte no només es defineix per ser,
sinó també per tenir.
La clínica de
l’adolescència no és una clínica fàcil. La demanda de l’adolescent és ser
comptat en el passatge d’una imatge del cos (de nen) a l’altra (noi/noia), i
l’única posició que accepta del professional és la del mestre, no la posició de
l’analista.
Una teoria de
l’adolescència no és possible més que si l’analista accepta exposar-se al límit
del discurs analític, sense caure en el discurs filosòfic, com diu Jean Jacques
Racial.
En la relació
transferencial, l’adolescent demana a l’analista que se situï, com Sòcrates, en
el lloc del mestre. Si l’analista aconsegueix no situar-s’hi, si pot
col·locar-se fora d’una posició doctrinal i admet que aquesta crisi adolescent
és essencial, una crisi particular i sense resposta, pot autoritzar l’anàlisi
d’un adolescent, en ocasions.
C (és com anomenaré la
pacient) és una noia de 16 anys, que arriba a consulta acompanyada per la mare.
Aquesta senyora explica que, el juny passat, una cosina de C de 21 anys va
morir en un accident de moto.
Ha estat una situació molt
difícil i traumàtica per a tota la família, però a C, tenint en compte que
havien viscut juntes de petites i que ara de més grans havien estat amigues
íntimes, li està costant molt sobreposar-s’hi.
C, que ha començat 2n de
batxillerat, sempre ha estat una noia molt interessada en els seus estudis i
brillant, però ara no vol anar a l’institut, té molta por, li demana dormir amb
ella, li costa molt llevar-se, plora,... I ella, la mare, no sap com ajudar-la.
La mare, mentre parla de la
neboda morta i de l’afectació de la filla, plora tota l’estona; em diu que fa
el que pot amb els seus sentiments, mira de passar i insisteix molt que no pot
ajudar la seva filla. Mentre parla la mare, C es mostra callada, reservada.
Em fixo en ella i en la
manera com va vestida. Va tota de color negre, des del cabell fins a les
sabates, amb canelleres i cinturó amb punxes, pantalons caiguts amb agulles
imperdibles a l’alçada dels genolls, rosaris penjats i una creu al coll com a
collarets, piercings als llavis i a la llengua i completament blanca de
cara, on destaquen uns ulls negres que em miren fixament. La motxilla que porta
també és de punxes i, per descomptat, negra.
Després de parlar amb la
mare (C no ha obert la boca), faig que la senyora s’esperi a la sala d’espera.
En quedar-nos a soles, C canvia d’actitud, es mostra molt interessada a
explicar-me que sí, que l’ha afectat molt la mort de la cosina: “Érem amigues i
necessitaré un temps per fer el dol. La trobo i la trobaré a faltar perquè era
una persona que sabia escoltar-me i jo l’estimava molt; és normal
que em senti afectada.”
Seguidament em diu: “De
fet, però, el que no és tan normal són les pors que tinc; de por, sempre n’he
tingut, pero ara és exagerat, i a més tinc moltes fantasies estranyes. Veig
persones allà on no hi ha ningú, sento sorolls, veus... Sé que són fantasies,
però no puc evitar veure i escoltar coses estranyes. Em puc quedar mirant un
quadre i de cop hi veig una cara. No hi ha ningú, però ho veig i ho sento; si
em fas dir què em diuen no ho sé, però tinc la sensació que em diuen coses. De
por a la foscor n’he tingut sempre, però ara és massa.”
Continua dient-me: “Tampoc
tinc amics, conec molta gent, però no en tinc, d’amics, em veuen tan estranya que
ningú se m’acosta; no vull anar a l’institut perquè a 2n de baxillerat m’han
canviat de grup i no conec ningú, i quan algú s’acosta, no sé què dir-li i
s’allunya.”
Em diu també que fa uns
mesos que va visitar una psicòloga, però no li va agradar, perquè no li deia
com ho havia de solucionar; hi va anar dos dies i ho va deixar.
Veiem clarament que la
demanda de la mare és una i la de la pacient, que havia sol·licitat ser atesa
per un professional, és una altra i, a més, clara. Demana per la por, per què
veu i sent coses a les quals no troba explicació; aquesta por, difícil
d’explicar a ningú, l’està fent patir molt.
C és filla única. El seu
pare es va morir d’un tumor cerebral quan ella tenia 2 anys. La mare, com que
havia de treballar i no podia estar per la filla, va anar a viure amb ella a
casa de l’àvia materna; en aquesta casa viurà fins als 10 anys, quan la mare va
fer una nova parella, i en van marxar per anar a viure junts tots tres en una
nova casa.
A casa de l’àvia, una casa fosca,
tètrica i estranya, hi havia l’esperit de la besàvia, segons l’àvia, em
deia la pacient. També hi va viure la seva cosina, la noia morta en l’accident,
ja que la mare d’aquesta noia l’havia deixada amb l’àvia per fer la seva vida.
Amb la parella de la mare,
que qualifica de bona persona, té una relació distant; li costa acostar-s’hi i
a ell també li costa. Segons la pacient, la seva mare vol formar una “família
feliç”, però a ella aquest home li resulta indiferent. “Les coses són com són”,
em diu ella. “Però, a més, la mare i jo discutim per tot. Abans no ens passava,
però ara portem un temps que no hi ha dia que no ens passi.” Això la preocupa i
no sap com canviar-ho.
El treball amb aquesta noia
feia poc que havia començat, en el moment de la presentació clínica. S’ha de
dir, també, que el diagnòstic d’estructura encara no l’havia fet per aquest
desplegament de les “fantasies”. Per aquests motius, la vaig escoltar cuidant
les meves intervencions i interessant-me per allò que em volia explicar, sense
donar-ne cap mena d’opinió, ni orientació, ni de sentit a res del que m’anava
dient. Ben al contrari, li vaig donar a entendre que comprenia el seu patiment
i que era ella qui havia de decidir en les coses que m’anava explicant. Només
en una ocasió, que citaré més endavant, vaig afirmar el seu no.
El que es va posar en
primer terme van ser les pors, pors que ja tenia a casa de l’àvia. Era una casa
estranya, allà ja veia i sentia coses estranyes, els objectes queien sense motiu
aparent... No sabia per què es produïen aquelles coses.
Quan va haver de marxar de
casa de l’àvia perquè la mare volia viure en parella, per ella va ser difícil.
L’àvia és una persona molt carinyosa amb la pacient i a C li va costar molt
estar-se sense ella.
Quan la pacient va complir
els 13 anys, la seva mare li va donar llibertat . Entrava i sortia quan volia,
feia el que volia, ningú l’aturava ni li preguntava on anava; es va ficar
en un grup marginal, els
“gothics”.
Aquest grup té la seva
pròpia estètica, sempre van de negre, visiten cementiris, tenen idees
estranyes, ficats sempre en coses “fosques”. N’hi ha alguns que fan de vampirs,
xuclen sang. Un noi en concret li va estar
xuclant sang durant un temps. Pren droga i ha mantingut relacions tant amb nois
com amb noies. Respecte a una d’elles es va sentir molt atreta i encara se’n
sent, però al mateix temps també li agrada un noi. Però, de
fet, de relacions plenes, no n’ha tingut mai; no li agrada despullar-se. Li
costa molt separar-se de la noia amb qui va mantenir relacions: és molt
afectuosa i carinyosa (són els mateixos trets de l’àvia).
En l’actualitat, no vol que
li xuclin més sang, i tampoc pren tanta droga, però sí manté relacions amb
noies, que defineix com “rotllos”.
Ha decidit no anar a
l’institut i treballar. La mare ho ha acceptat, han arribat a un acord, però
d’aquest acord es queixarà: no entén com la seva mare no es preocupava dels
horaris quan sortia als 13 anys, com tampoc de les coses que feia. “Ara no vull
anar a l’institut i no m’hi obliga; si tingués una filla i em digués el que li
he dit, l’obligaria anar-hi.” “Per què la mare no em posava normes i
horaris? Per què?”
De la mort del pare, la
mare no n’ha volgut parlar mai. I ella tampoc ho ha parlat. Per què? No ho sap.
En una de les visites li
pregunto pel seu nom. Explica que el seu nom el va escollir la seva mare. La
mare, reiteradament, li ha explicat amb quin mite està relacionat. Es tracta
del mite de Core-Persèfone[1].
Les pors de C tenen a veure amb morts, coses estranyes que
a ella la terroritzen. Parla de diferents pel·lícules que ha vist sobre aquest
tema amb el grup de “gothics”; ella s’hi sent identificada, encara que no li
agraden.
Un dia m’explica que té un
amic normal, un amic de tota la vida. “És amb l’únic que em sento a gust, ens
coneixem molt bé. Últimament vaig algun dia amb la seva colla; aquest amic va
amb un grup de ‘pijos’, no són marginals. Es dediquen a anar a la moda, porten
camisetes de marca, escolten música màquina o rock; però vestida d’aquesta
manera, i tan ‘borde’ com sóc ningú em diu res. M’agradaria ser com ells,
perquè tenen normes, horaris, uns pares que es preocupen.”
Aquí vaig intervenir
dient-li: “A vegades els grups marginals serveixen de refugi per fugir d’alguna
cosa.” “Sí, segur que sí, però de què?
Comença a dir que es nota
que està fent un canvi, posa color en la seva roba (blaus, carbassa...), es
posa texans. En la relació amb els altres, alguna cosa està canviant, se sent
millor; però les pors persisteixen, segueix veient coses estranyes i
l’animo perquè me les segueixi
explicant.
Entre les coses que veu
(senyores que la miren, nenes silencioses...) hi ha una figura negra, gran, que
no té cap actitud cap a ella, però nota que la té a l’esquena sempre. “A
vegades no hi penso, però en altres moments se’m fa molt present.”
Parla de dos somnis:
1r somni: “Em trobava en
una obra, una construcció; el terra era ple de forats, i algú li deia: ‘Vés amb
compte’. Cau en un dels forats i de cop s’adona que és el forat on posen els
morts. Sentia por de caure i de ‘trobar-se amb els morts’.” Després
d’explicar-ho, em diu que per Cap d´Any va prendre cocaïna: “Tothom en prenia,
l’amiga també, i jo no en volia, però vaig dir que sí.” Vaig intervenir
dient-li: “Tu també pots dir que no, no cal caure-hi”.
El 2n somni: Es troba a
casa d’una amiga amb els pares d’aquesta; tot està destruït. En un segon
moment, és a casa seva; en mirar per un finestral es veu reflectida en el
vidre, i darrere seu la imatge fosca. No li vol fer res, però hi és. Es llença
per la finestra i la figura li va al darrere: “Sempre em segueix."
Seguidament em diu: “A la
meva edat tothom fa de tot, surt, fuma, esnifa... Ara que ho podria fer tot,
-repeteix- Ara que ho podria fer tot...” Intervinc dient-li: “Tothom no, tot no.”
1r. La història d’aquesta
noia està marcada per una pèrdua fonamental: la mort del pare als 2 anys. El
juliol passat, la mort de la cosina reactualitza la primera. La mort del pare
no va ser elaborada per la pacient a causa de la seva edat. El dol no s’ha fet,
i la falta de paraules de la mare la deixa amb una dificultat per fer-lo,
reactualitzant-se i aguditzant-se amb la mort de la cosina i augmentant les
seves crisis de por.
2n. La marxa de casa de
l’àvia als 10 anys i una entrada en l’adolescència traumàtica, la falta de límits...
No hi ha hagut una figura que l’acompanyés posant-li normes i escoltant-la. Viu
en un món de dones, no hi ha figures que sostinguin de manera adequada una
funció paterna.
3r. L’ambivalència sexual;
va dels nois a les noies, li agrada tot, però no s’escolta cap desig: diria que
són més aviat relacions fraternals incestuoses.
4t. Les identificacions són
dèbils; va dels “gothics” als “pijos” sense trobar un posicionament estable,
una identitat pròpia.
5è. Per què el grup
marginal? En aquests grups hi ha rituals, unes normes a complir. La pacient no
ho ha dit explícitament, però podem pensar que hi va trobar un lloc, un refugi,
una identificació; però, a més, un tret de gaudi: la foscor; aquest tret
es va articular imaginàriament.
6è. La foscor es podria
pensar com el tret de gaudi del desig matern, amb el nom propi que té la
pacient, i també una marca de gaudi per a C, que encara no ha pogut
separar-se’n.
Ponència
presentada al Taller de clínica del Fòrum Psiconalític de Barcelona el 24 de
gener de 2004
[1] Core-Persèfone va ser sequestrada per el deu Hades enamorat d´ella, que reina en les tenebres, Aquest,forçat pel seu germà Zeus, es veu obligat a tornar a la noia a la terra. Core plora constanment es nega a beura i mengar els aliments que Hade li ofereix. Aquest li diu que la deixarà lliura per que veu que no és feliç i la seva mare plora. Core deixa de plorar i accepta les llavors de grana que Hades li ofereix. Retorna amb Demeter, la mare, aquesta acaba sabent que Core habia menjat en el món dels morts quedant per sempre més vinculada a Hades. Core es veurà obligada a passar mig any a la terra i mig any a les tenebres.